Mestres entusiastes.

Avui tot veient el programa Mestres amb els ulls apetitits i sense fer cap clucada, amb un somriure d’orella a orella i sense deixar de recordar.

No deixo de recordar aquells professors que m’han marcat, noms com Isabel, Cèlia, Marta, Tresa, Sira… Persones que han posat un entusiasme i unes ganes d’arribar a un èxit educatiu que en el cas de la nostra generació encara no sabem com anirà.

Que important és fer quelcom del que estàs enamorat, el apasionar-te amb una tasca per difícil que sigui és el que desitgem. I alhora que difícil és ser constant amb aquesta mateixa passió. 

Il·lusionemnos amb el que fem tant o més com qui ens ha encés l’espurna.

Fins un altre;)

Diferències

Com ens agrada la sensació de sentir-nos diferents. El distanciar-nos per un instant de la multitud i traslladar-nos al nostre món d’ensomni. Que la resta et titlli de raro per dur els cabells llargs, mitjons de ratlles, que t’agradi ballar o siguis un somiatruites quan somrius constantment. M’agrada, m’encanta.

Citaré unes paraules del gran Kurt Cobain qui va dir: ”Ells riuen de mi per ser diferent, i jo em ric de tots per ser iguals”. Grans paraules que magnifiquen la paraula respecte, el respecte a la diversitat d’opinions .

I que potser haurien d’educar-se a les escoles i families. Un món on la diferència ens enriqueix, molts la girem creant d’aquesta diferència un problema. Cultures, arts, sentiments, persones al cap i a la fi. On només ens donen una solució, i els canons establerts ens marquen com hem de ser.

Avui vaig al llit amb un somriure sabent que tot i estar educat amb uns valors marcats per la societat, intentaré mimbar-los per cada cop ser més diferent. Dono gracies a tots aquells qui han intentat encendre el meu esperit crític, i que ho compartiexen. Però als qui més ho agraeixo és a aquells qui ho fan possible, a tots aquells que divergiexen d’aquests pensaments i que ens motiven a seguir endavant dia a dia.

Fins un altre amics;)

LA SETMANA TRÀGICA DE TÈMIS

Després d’aquesta setmana la justicia espanyola queda un altre cop retratada.
Són uns quants els indicis que ens fan arrugar el nas mentre sentim el TN tot dinant.

La corrupció conviu amb nosaltres, em fet d’allò extraordinari una noticia del dia a dia i no ens sorprèn gens sentir un i altre cop casos que ens haurien d’esgarrifar.

La justicia espanyola passa per alt casos com el de M. del Castillo i d’altres assasinats. Però la gota que ha acabat d’omplir el got es tracta d’una sorprenent notícia que encara no assimilo.

Es tracta de tot el que ha passat amb el judici de Camps i els seus amics. No només comportaments corruptes com el d’aquesta gent no es condemnen si no que se’ls torna a premiar. Fet que els avala totalmente alhora de treure pit de la seva feina.

Cal no passar per alt el cas del Sr. Urdangarin, un episodi que del més segur ens intentaran passar per alt amb el temps.

El poble poc a poc va obrint els ulls. I quan la situació sigui insostenible tot això esclatarà. No seria d’extranyar que es perdèssin molts dels valors per la supervivència de l’individu quan el col·lectiu perilla. La indignació social ha dit prou i aquells qui pretenen representar-nos temen una repressió total. Però mentrestant els se les fan per seguir aprofitant-se de les misèries. Ja ha passat molts altres cops on la situació era tal que s’ha actuat.

Amb tot això no pretenc ser demagog, però si fer una petita crítica a tots nosaltres, que sembla que en èpoques de crisi molts perdem els ideals defensant, o no volent criticar, quelcom inmoral.

Fins un altre amics.

El partit del segle? 25 de Gener del 2012, quart segle de la temporada…

Un capítol més d’aquesta sèrie. Avui ens tornem a trobar un match, on tot i que sempre es diu que en un partit així tot és possible. Ja fa temps que el Madrid no s’imposa. Potser el resultat els hi ha estat favorable algun cop, un sent francs, però el joc de toc,  un futbol més vistós i que fins i tot pot arribar a aburrir a molts, un cop i un altre discerneix entre el que vol ensenyar-se i el que no.

M’explico una mica millor. A tothom li agrada el futbol  ofensiu, el que s’en diu Tiki-taka. Estem dacords que a les escoles esportives el que vol ensenyar-se és a passar-s’ho be, a disfrutar del que es fà. Però no tothom ho reconeix en moments crítics on el seu discurs el deixa en evidència.

Diversos són els exemples d’aquest petit dilema:

Cas1: Pare que se li cau la baba veient a l’equip del seu fill petit, fent les delicies dels espectadors. I critiquen si l’altre equip no els deixa jugar. I d’altra banda no volen veure que el seu equip fa tot allò que ell ha estat criticant el dissabte al matí mentres prenia una cervesa.

Cas2: Gent que va veure l’últim mundial on Espanya va imposar-se a Holanda, i van criticar el futbol d’aquesta segona i la seva violència. I per altra banda no veuen la semblança amb els de blanc.

En tots dos casos veiem contradiccions en els seus discursos.

I si sabem que això del joc bonic, molts altres entrenadors ho han portat a can Barça.

Però més enllà del futbol, Guardiola està fent molt no només per Catalunya, si no per arreu del món, ell està reeducant la filosofia de vida de molts de nosaltres. El donar-li una importància als valors per davant de tot, el fa inmens.

I pel que fa al joc voldria concloure dient disfrutem el present i toquem de peus a terra. Això difícilment tornarà a repetir-se en molts anys. Però serà doncs quan haurem de seguir lluitant pels postres valors. 

Simplement és futbol i sovint s’enfà un gra massa.

Simplement és la opinió d’un culé, res més lluny que una subjectivitat evident, però que intenta separar-se d’un pensament radical.

Fins un altre.

Pd: Crec que el passar per alt tant l’entrenador com el número 3 del Madrid, deixa entre-veure el que en penso.

LA TELEVISIÓ ÉS CULTURA?

Aquesta qüestió que tant ens intriga a tots, i llençada des de l'APM, és el que em fa escriure novament.

L'interès de la població davant una "televisió basura" és un indici important de l'interès en aquest país per la cultura d'aquest mateix.

El contingut dels programes d'aquests canals es limiten a acontentar als homes amb cossos de noies que o el seu CI deixa molt que desitjar o s'ho fan per treballar-hi. I a complaure a les dones amb "cotilleos" diversos.

Però només cal adonar-se de qui està al darrere d'aquesta enganyifa. El gran Bersulco no en te prou amb haver fet el que ha volgut amb "la bota", no, també vol conquerir Espanya amb el seu "full de ruta".

Aixi que os animo a no consumir aquest tipus de televisió, l'únic que ens produeix és fer-nos més petits. Crear uns joves sense valors i amb preocupacions tant superficials i bàsiques que després fa que ens preguntem per què quan tenim la opció d'escollir ens equivoquem un cop i un altre.

Fins un altre.

"Mentre el món es mou dins dels teus ulls."

Enllà, més lluny de les estrelles, a l'altra cara del mirall,

On tot és més senzill d'entendre, la porta espera oberta.

Un pas i ja el teu cor desperta, un salt i ja no tornaràs,

Comptant la màgia és la primera, seguint...

Els teus somnis t'estan esperant.

Vés, no dubtis més, abraça'ls...

Els teus somnis, Sopa de cabra.

Fàcil és somiar, i un somriure a la cara en lluïm quan ho fem. Però quan més somies més fràgil ets i la patacada pot ser més forta.

Amb això no vull tractar-vos de somiatruites, perquè jo en soc el primer.

Fàcil, però quan el camí és llarg i complicat sol passar que ens trobem perduts i ho volem llençar tot per la borda.

Es tracta de saber trobar un altre caminet que comuniqui. Que fàcil sembla dir-ho, però tart o d’hora ens ensortim. Perdem la por.

Hi ha un home que ha marxat de casa

que no ha acceptat la rendició.

Un home en braços del seu àngel

hi ha algú que ja vençut la por.

Seguirem somiant, Sopa de cabra.

Tothom qui fa quelcom amb un objectiu i té una il·lusió per fer-ho, a més de viure més feliç, és molt més productiu, i en èpoques com aquestes la productivitat i la eficiència és mira amb molt bons ulls.

Així que per molts entrebancs que ens trobem hem de seguir, aixecar-nos i continuar amb el camí perdut.

Amb aquest petit blog vull ajudar-vos a somiar, a somriure, os animo a posar un granet de sorra per què tots siguem millors sense tenir cap por a voler aprendre a ser feliços.

Fins la propera.